dimarts, 3 d’abril de 2018

Microrelat (inacabat)

Tenim Sant Jordi a prop i escalfem motors. A la revista de l'escola "L'Espavilat" el professor de ciències naturals, Òscar Mayans, ens proposava aquest microrelat inacabat perquè ens animàssim a acabar-lo. Els alumnes dels cursos de català B1 i B2 ho han fet i n'Òscar ho ha tingut difícil per seleccionar els que més li han agradat. Aquí teniu el microrelat i els finals seleccionats per l'autor.


Desitjava tenir-lo ja entre les seves mans. Havia esperat amb paciència espitosa que li toqués el seu torn. Probablement havien estat escassos cinc minuts, però li semblaren prop de mitja hora. 

Observà minuciosament la seva preparació que permetia al cervell incorporar instantànies del record. Pas a pas, amb la boca entreoberta, la immersió de la paleta sobre les masses cremoses, la col·locació a munts, però perfecta d’aquestes sobre la barqueta de galeta, la xocolata fonent suficientment espessa, la galeta cruixent en forma de vela i la cullereta de color, aquest cop taronja. 

Per fi, podia recollir amb les dues mans aquell tresor, les monedes ja estaven dipositades sobre el mostrador per tenir les mans lliures. Sense alliberar els ulls d’aquell gelat, la Laura donà mitja volta i encarà camí cap a la petita sortida del local. Cullerata en mà mentre acariciava l’exterior de la delícia, dues llàgrimes queien precipitadament per les seves galtes.

El primer contacte d’aquella textura amb la llengua …


… va ser repugnant, no era gens agradable, hi havia com una pedra… Ràpidament va agafar un mocador i es va netejar la llengua. Ecs!!! Quin fàstic! Era una mosca!!!
De tan bo com era el gelat havia vingut una mosca per fer-hi una festa.
Na Laura, al veure l’insecte, va llençar el gelat a terra. Quina pena! Totes les ganes de menjar-se aquest desitjat gelat van desaparèixer en un moment.
                                                                   (Sandra Llamas, Català B1)


… li van fer oblidar de cop tants anys de patiment, d’anàlisi, de proves i de metges. Amb la segona cullerada si li van oblidar els milers de “no pots, nena!”, que havia escoltat.
Amb la tercera cullerada havia arribat al seu banc preferit davant del mar. Havia somiat tantes vegades aquest moment!
La quarta cullerada li va semblar entre dolça i salada. Les llàgrimes, ara de felicitat, li queien per les galtes i es barrejaven amb la doçor del gelat. Li va semblar el millor gust del món!
                                                                            (Juan Rial, Català B1)


... li resultà extremadament plaent, gairebé físicament: la cremositat de la xocolata fonent mesclada amb el gust exquisit i viu de la bola de gelat de menta i la de torró d’ametlla la van paralitzar i deixar embadalida, amb els ulls plorosos i mig closos, i, tot plegat, li van fer oblidar tot el malson que havia estat l’últim mes, tancada a l’hospital, patint les proves i anàlisis per esbrinar l’estranya dolència a la gola que li impedia quasi parlar i empassar-se res.
La vida tornava a ser fantàstica!
                                                             (Josep Domínguez, Català B2)


… li va fer sentir una ona orgàsmica esclatant al cel del seu paladar mentre cada porus de la seva pell s’eriçava.
La mateixa sensació de felicitat que va experimentar per primera vegada trenta-tres anys abans aquella llunyana vesprada del dia de Sant Joan.
Feia dues setmanes que havia acabat l’escola. Ell li havia promès anar a la millor gelateria italiana com a premi per les seves notes excel·lents. Havien sortit a l’horabaixa. Ella duia un vestit blanc amb faldilla de tul i les seves sandàlies preferides. Ell la va portar a cavallet des de Vara de Rei.
Havien complert escrupolosament aquest ritual any darrere any sense cap excepció. Fins i tot l’últim, quan ell ja es trobava malaltet i ella l’animava a caminar adaptant-se al seu pas de cargol.
-Ja veuràs, pare, et posaràs bo. De pitjors, n’hem sortit! -li havia dit mentre comtemplaven la posta de sol asseguts en un banc de la Marina i menjaven junts aquest meravellós tresor per última vegada.
                                                 (Vicente Curbelo, Català B2)